És un partit per gaudir. I Xevi Molist ho sap. Acostumat a afrontar plantejaments conservadors o numantins dels contrincants, per fi es podrà assistir a una contesa oberta, propositiva, de dríblings i filigranes, d’imaginació i atac, d’anades i vingudes. Caldrà crear, caldrà provar, caldrà ser límbics, fins i tot reptilians. Potser caldrà que la fe tombi la lògica, que el racionalisme cedeixi el pas a una nova escolàstica futbolística. Potser caldrà més tomisme i menys gnoseologia. Potser caldrà somiar, i que en despertar seguim somiant.
I els somnis no són només de Calderón de la Barca o de Segismundo. Els somnis són somnis de colors. Són somnis vermells, somnis blancs, els somnis del Bisbe Irurita, els somnis del Municipal, els somnis de l’Olímpic, els somnis celestials, els somnis terrenals, els somnis de més de 220.000 ànimes que senten una passió inimitable, una passió centenària, una passió sempiterna.
No és un somni, sinó una realitat, que el Terrassa FC va batre el Valencia CF a la vora del Túria el 30 de juliol de 1921 per 0-5. Els quatre gols d’Argemí i el de Papell són mítics, immortals. No és un somni que el camp del carrer del Bisbe Irurita va delectar-se, el 17 d’abril de 1922, d’un triomf per 4-2 contra els valencianistes gràcies a les dianes de Canals, Huesca, Fernández i Torrella. Des de 1934 no es troben Terrassa FC i Valencia CF. Dos clubs que s’aprecien, dos clubs amics, units pel blanc, units per lluites èpiques i batecs arrelats. Arriba el dia. Arriba el dia de somiar. Arriba el dia en què tot és possible.
Dr. Joan Francesc Fondevila Gascón
Foto: Juanma Medina Luque
